Una tarda de tardor ///

(no apte per a glucèmics)

Era una tarda plujosa de dissabte. El dia tenia pressa per descansar i el vent enlairava les fulles caigudes dels arbres. L’olor de la terra mullada, penetrava a tots els indrets de la casa i omplia la nostra habitació amb el seu perfum deliciós. No venia de gust sortir amb un ambient malagradós i sí, en canvi, lliurar-se a l’escalf confortable del llit. Havíem dinat tard i no feien res de bo a la televisió.

-M’agrada com somrius

-A tu se’t  il·lumina la cara quan ho fas.

-Fes-me un petó, d’aquells tan tendres que em fas.

-No et canses d’abraçar-me?

-No. Cada dia m’agrada més.

-I el braç, no et fa mal?

-No, estic molt bé. Vine... fes-me un altre petó!

-----

-Això deu ser el cel, oi?

-Tu ets el meu cel.

-I tu el meu... t’estimo molt.

********
               ***********
                                        ***************

Teta///

-Per què ho vas fer?

-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.

Els silencis sovintejaven durant les converses que, un cop per setmana, tenia amb el doctor.

Quan vaig entrar per primera vegada al despatx d’ell, creia que em trobaria amb un divan o un sofà on m’hi hauria d’asseure mentre el metge m’escoltava assegut al meu darrera. Quan vaig estar dins, em vaig adonar que no hi havia res que em recordés les escenes de les pel·lis on un psiquiatre feia teràpia amb el pacient. El despatx era lluminós i constava d’una taula de treball amb un parell de cadires al davant, per les visites. Una catifa sota el conjunt li donava una certa calidesa. A l’altre extrem de l’estança, dues butaques i un sofà que imitava el cuir. També, sota la tauleta del tresillo, hi havia una catifa. En una de les parets, una gran prestatgeria acollia centenars de llibres de totes les mides i colors, des d’exemplars petits fins a toms enciclopèdics. Un quadre, enorme, situat just a l’esquena de la taula, semblava ser el protagonista principal de la decoració. Me’l mirava i vaig deduir que es tractava d’una d’aquestes pintures abstractes. Sense saber per què, em va venir al cap el nom de Miró.

En la paret exterior, ............

La caseta///

M’ho vaig vendre tot menys el cotxe. Pis a la ciutat, apartament a la platja, una moto, quadres, mobles, accions...  Per què? Doncs perquè em vaig enamorar d’una caseta perduda enmig del bosc.

Havia sortit d’hora, a penes les sis del matí, a buscar bolets. Caçar-ne, en diuen també.

No sóc cap expert i em conformo amb els rovellons. Vaig agafar direcció cap el Pallars Sobirà, i en algun punt indeterminat, entre Sort i Vielha, vaig girar cap a la dreta per un camí forestal.  En un primer moment, la ruta era de fàcil trànsit amb un camí de terra però ferm i sense entrebancs significatius. Més endavant, després de deixar enrere diversos encreuaments, el camí es féu més estret, empinat i empedregat. Era com si la muntanya estigués informant que els visitants no eren benvinguts i els volés fer desistir de seguir avançant. Malgrat tot, em vaig entestar en continuar encara que el cotxe, pobret meu, donava senyals de patir amb els bots que havia de suportar entre pedres i clots, amb un sotragueig que esfereïa.

El camí es va acabar en una mena d’esplanada petita  entremig de pins. Vaig pensar que qualsevulla que fos la persona que va fer el camí, just en aquest punt es va cansar de seguir sense altre motiu que el del desistiment, perquè no hi havia res que donés alguna pista del per què en aquell punt i no més enrere. O més endavant.

Vaig deixar el cotxe tancat ..................i

Solomon /// (un relat basat en fets reals)

Vam comprar, amb esforç i pencant molt, una casa amb jardí. Tres habitacions, dos banys, un estudi, una cuina gran i un menjador ampli i lluminós; el jardí era preciós i molt ben cuidat, amb gespa, uns quants arbres fruiters, pins, i una piscina. Per a mi i la meva dona era més que suficient i el jardí ens va enamorar.

Després d’uns mesos de deixar suor i lumbàlgies al jardí, vam decidir de contractar algú per a que en tingués cura perquè era una llàstima malmetre’l tenint-lo descuidat. La meva dona es va encarregar de trobar un jardiner i un dia em va presentar en Huku: un home negre que havia vingut de Burkina Faso. La veritat és que era treballador i molt curós amb tot el que feia... i a més a més, el preu que ens cobrava per hora era molt bo.

La meva dona és grafista i treballa a casa la major part del temps. Ara, amb internet, li permet fer la seva feina amb la comoditat d’estar a casa. I jo sóc cirurgià. Així que ens podíem permetre tenir algú que ens alliberés de les feines feixugues

Fou l’estiu passat, al juliol, que tenia guàrdia. Havia acabat de sopar quan em van avisar que hauria de visitar un pacient que s’havia presentat a Urgències. En Solomon.

Era un home negre, alt i robust, d’aquells ........... 

Demà serà... un altre dia! ///

Ja ho tinc clar. Des de demà mateix m’hi posaré. Des de demà mateix seré una persona nova, ja no em farà mandra dir el que penso ni fer el que vull. Encara que em costi, encara que em faci mal... seré, des de demà mateix, jo. Tal qual, tal com raja, sense matisos ni contemplacions. A partir de demà, no pensaré en si ofenc o no, en si faig nosa, en si malpensen de mi. S’ha acabat fingir o dir només el que tothom vol escoltar. Demà serà un altre dia, l’inici d’un nou jo; demà vull ser el que sóc sense embolcalls ni disfresses, dormiré amb la tranquil·litat dels sincers, dels transparents, dels autèntics. Aniré pel món amb el cap ben dret, segur de mi i convençut. Sé que em diran que sóc arrogant, pedant, cregut, presumptuós, altiu, superb... que estic envanit. Però això passarà aviat, tan aviat com descobreixin com sóc, com és aquest nou home renovat, renascut, fins i tot; i no els ha de costar perquè jo seré, a partir de demà, tal com semblaré. Ja no vull dir mai més el que sigui convenient, ja no faré mai més el que sigui correcte si a mi no m’ho sembla, encara que no em costi cap esforç; ja no deixaré de fer o dir el que em sembli millor, allò que sento com a autèntic i que reflecteix el meu tarannà. Des de demà no cauré en el parany de callar si vull parlar, d’estar-me quiet si vull fer res, de somiar, de contemplar. El temps de fingir s’acaba avui i demà serà un altre dia, una altra vida.

La veritat s’imposarà per damunt de matisos o embolics, des de demà ........

Per sempre ///

No plovia, però el cel era d’un gris fosc  que feia pensar que no trigaria gaire a fer-ho.  Ràfegues de vent incrementaven, encara més, la sensació de tempesta imminent. Des del darrera dels vidres de la finestra, contemplava com la gent s’apressava a arribar on fos que anessin, tement ells també, que els caigués un diluvi.

Somreia pensant que sovint anem de forma inconscient, automàticament, a fer quelcom. Fins i tot la gent tenia la percepció que per anar a navegar, o a la muntanya, no calia anar preparat adequadament. Com si anar amb un veler equivalgués a un trajecte de taxi; com si anar a buscar bolets, per dir quelcom simple, era semblant a anar a comprar tabac al carrer de sota casa.

Vist des d’un cinquè pis, les persones es veien petites i vulnerables. Sempre tenia la idea de que un peu gegantí podia aparèixer sobtadament i esclafar impietosament les vides menudes que pul·lulen allà baix, exactament igual que ho fa algun humà amb les formigues que entren i surten del seu cau.

I de sobte, es posa a ploure i comencen a córrer com si l’aigua els pogués fer cap mal: passen entre cotxes aparcats, salten bassals, creuen carrers sense mirar tement a les gotes d’aigua inofensiva, i exposant-los a morir sota una roda. Allà on quasi carranquejaven, es marquen uns bons esprints; la parsimònia la substitueixen per corredisses; el passeig pel neguit de trobar aixopluc.

Quan plou m’agrada encendre el foc de la xemeneia. Privilegis de viure en un àtic! (encara que no tingui ascensor) Trobo a faltar l’olor de la terra mullada, aquella fortor agradable que s’enfila per les narius fins el cervell, obrint les capsetes de records dels dies passats entre pins i faigs, entre alzines i gerds; la suavitat de la fullaraca o el soroll somort de la pinassa quan les trepitges; emmotllar els peus dins la molsa; les teranyines que es dibuixen per minúscules gotes d’aigua atrapades...

 M’assec en una butaca, amb les cames encongides i les abraço mentre.... 

Va començar amb una mirada///

Tot va començar amb una mirada. Un instant fugaç en que els ulls d’ambdós es van creuar, detenint-se com si un topall impedís seguir la trajectòria iniciada al passar la vista pel conjunt de persones que hi havia. Una fracció de segon que ni tan sols va permetre que cap dels dos veiés què envoltava les pupil·les que els havia magnetitzat. Ell va sentir la necessitat de tornar a trobar aquells ulls que l’havien sobtat.

Entre la gent que esperava l’autocar que portava els fills, de tornada d’una setmana de convivències, es feien grups de pares i mares amb animada i nerviosa conversa. Ell podia veure els pentinats i els colors dels cabells, les calbes, els monyos, les cues...  mentre fitava buscant els ulls que l’havien ullprès. Ella, alçava el cap amb prudent discreció mirant amb dissimulació cap on  abans s’havia trobat amb uns ulls que la sobtaren.

Les rialles de la gent,  la cridòria dels papàs i mamàs , neguitosos per l’arribada dels fills, no va evitar que novament les seves mirades es trobessin. Un altre instat fugaç però suficient per saber que aquells ulls es tornarien a mirar.

Amb furtives mirades es van anar escrutant i ....

La mare circumstancial///

-Ja hi som, senyora! Carrer dels Sants Sagraments número 22 -anuncià el taxista.

Ella va esperar, uns instants, asseguda al seient del darrera del vehicle creient que el xofer li obriria la porta ajudant-la a sortir. Debades. L'home va anar directament a la part posterior del cotxe i, després d'obrir el capó, començà a extreure les maletes de la senyora.

Aquesta, en veure que l'home no s'havia adonat del detall (qui sap, potser s'estava fent l'orni), i  que estava entretingut amb les maletes, va decidir baixar sense l'ajut del taxista. Amb cara enutjada es va situar a la vorera, d'esquena al taxi, i es fixà en l'edifici. Era alt. El mirà de dalt a baix torçant lleument els llavis amb un cert disgust.

“Millorable!” -va pensar

-Son 49 euros amb 98 cèntims -li va dir el xofer que ja havia deixat les maletes, perfectament alineades a la vorera al costat de la dona.

Ella ni se'l va mirar. Posà la mà a la bossa, remenà amb dits àgils i va allargar un bitllet de 50 al taxista.

-No em torni el canvi. Prenguis alguna coseta -digué la senyora sense deixar de mirar l'edifici.

El conductor, clarament molest pels 2 cèntims de propina que li restaven, no va poder reprimir fer-li un comentari:

-Senyora, moltes gràcies. Es nota que està satisfeta amb el servei rebut -digué carregant de sarcasme l'agraïment.

-Millorable, senyor taxista. El servei és millorable.

El pobre home no sabia si etzibar-li un clatellot o deixar-la estar i marxar. Va decidir el segon i es disposà a anar cap a la porta del cotxe.

Tot just l'havia obert quan va escoltar la senyora que encara estava immòbil a la vorera.

-Ehem! Senyor taxista... No s'oblida d'una cosa?

Aquest encongí les espatlles tot posant cara de vaca perquè no entenia què li estava dient.

-Avisi al porter, home!! No voldrà que entri jo les maletes, oi?

Si les mirades poguessin fondre, la senyora ben vestida, digna, estirada, altiva, arrogant i desdenyosa... 

El color del vidre...///

Fou el primer dilluns de setembre del 2000 que la vaig veure per primera vegada. Estava allí, dempeus a l’andana esperant el tren. Duia uns pantalons texans i una camisa de color verd amb petites estampacions blaves i vermelles, combinades amb alguna de groga; la camisa era folgada i li tapava irregularment el cinturó de color blau que li feia joc amb les sabates blau marí. El seu cabell de color castany amb alguns bles més clars, era rinxolat i se li movia amb gràcia per l’efecte de l’aire que circulava. El conjunt era atractiu i es feia mirar malgrat que em va semblar que el seu nas era lleugerament gran i un xic corbat. No hi feia res perquè els seus llavis eren molsuts a l’estil de la Michelle Pfeiffer , i això compensava amb escreix donant-li una faiçó bella. A més a més, quan la vaig veure somriure obertament, en cedir el pas a una parella d’avis que volien pujar, me’n vaig enamorar. Aquell somriure ampli, tibant els llavis i mostrant unes dents perfectes  i blanques, em va captivar.

Cada dia, durant els feiners, la veia arribar a la mateixa .....

Senyor doctor, em fa mal aquí...///

Mossèn Jordi no podia creure el que li estava dient la Patrícia. Havia arribat a la sagristia amb les galtes enrogides i amb aquella energia pròpia de qui està disposada a abraonar-se damunt qui fos. En un primer moment, en veure-la, Mossèn Jordi va pensar que no fos cosa de la menopausa, però aquella dona era massa jove per a tenir-la... tot i que “mai se sap, va pensar”. Però no, no era la menopausa el que havia alterat la Patrícia. Era quelcom més preocupant i terrible.

La Patrícia tenia una filla de 7 anys, la Carla. Una nena eixerida i sempre ben disposada a qualsevol cosa que se li demanés. A més a més, sempre oferia un somriure franc que, juntament amb uns ulls rodons, grans i clars, i el cabell ros i llis, li donaven un aspecte quasi angelical. Semblava un querubí com els que estaven pintats al sostre de l’absis.

Sense deixar de netejar la copa on hi posava la “sang de crist” en les litúrgies, Mossèn Jordi saludà la Patrícia posant cara de preocupació.

-I doncs, Patrícia, a què es deu tan trasbals.

-Mossèn, no sé si li ho haig de dir sota secret de confessió... -dubtà la dona-

-Ui, noia, vols dir que cal que obri el quiosc? –va bromejar el mossèn per a treure ferro a qualsevulla cosa que fos el que havia portat la Patrícia amb tanta ànsia -. Estigues tranquil·la, ja saps que sóc una tomba.

-Mossèn, li haig d’explicar una cosa que ara mateix, ......

La directora///

Volia parlar amb el director. No era possible que, un cop més, l’Evarist hagués estat expulsat de classe. “És que sempre, la culpa, havia de ser  d’ell?  No, coi”. Podia acceptar que era un nen una mica faluga, lleugerament entremaliat. Sí ! Això ho admetia, però que cada mes l’expulsessin ja passava de mesura.

Va escriure un mail a la direcció demanant AMB URGÈNCIA una entrevista amb la Balbina Fuensanta,  la directora de l’institut. Però passaven els dies (2 o 3) i no havia rebut cap resposta; això la disgustava enormement  i va decidir trucar per telèfon a secretaria. També, això, la disgustava perquè patia d’una mena de disfunció, un petit defecte en el tel de la llengua que li impedia de pronunciar, com calia, la lletra “r”. A casa ja s’hi havien acostumat a la seva peculiar pronúncia i no li donaven importància, en canvi als desconeguts sempre els sobtava i trigaven a interpretar adequadament els sons emesos quan hi intervenia aquesta consonant. I coi, mira que n’hi ha d’erres en el nostre idioma! I vet aquí com, sense saber per quin mecanisme estrany es produïa, tan aviat les pronunciava substituint-la per una “u”, com arrastrava la lletra “g” o la “j”, amb un deix afrancesat. Sigui com sigui, el cert és que ja no hi parava atenció i parlava amb normalitat sense posar-se a pensar si l’entendrien o no. Era quan veia la cara de qui l’estava escoltant, que se n’adonava que no l’entenien. Tampoc era necessari fer les ganyotes q.......

L'espigó///

Els records que tenia d'ella eren, sovint, nebulosos. Boirines que prenien formes perfilant un rostre, un cos. De vegades, amb els ulls tancats, abans de sucumbir al son profund que separa un dia de l'altre, podia, fins i tot, entreveure uns ulls de dolça mirada que li expressaven emocions.

Havia crescut amb les intermitències de la seva protectora i desitjada presència. D'això ja feia molts  anys. Tant temps que no podia recordar, bo i despert, la faç  de la mare, i això que s'hi esforçava en molts moments per a dibuixar mentalment els ulls, els pòmuls, els llavis, les orelles... i el cabell. Feia un exercici d'arquitectura per a col·locar degudament cadascuna de les imatges per a aconseguir-ne una de sola. La cara de la seva mare.

Però els records visuals li eren esquius i capriciosos. En recordar la mirada d'ella li podien aparèixer uns ulls clars com unes ninetes fosques, amarronades i penetrants; la barbeta podia esdevenir, segons el moment, en un mentó poderós i angulat, o rom, suau i agradable. I ell es feia un embolic amb aquest garbuix de records. Va concloure que tant desig per a concretar la seva imatge no feia res més que esborronar-los encara més.

A ca la tieta, l'Ebba, el van acollir com .....

La llibreta///

La va veure mig amagada entre les fulles caigudes del començament de la tardor. El negre de les tapes, ressaltava subreptíciament d’entre el color marronós de les fulles de plataner. Sense pensar, s’ajupí i agafà la llibreta semi oculta. Amb àgil moviment del dit gros va fer passar algunes pàgines amb rapidesa on va poder veure-hi noms i telèfons escrits amb diferents colors de tinta: verds, negres, blaus, i algun de vermell també. Es va posar la llibreta a la bossa i va reprendre el camí cap a  l’entrada del metro.

Asseguda al banc del vagó, prou ple a aquella hora de la tarda, tragué la llibreta per a donar-hi una ullada amb més calma sense l’ intranquil·litat que algú del carrer, que podia haver-la vist agafant alguna cosa del terra,  li preguntés res.

Era rectangular, una mica més llarga i ampla que un paquet de tabac. El tacte de les tapes li fou agradable, era com una mena de cartró negre però bastant flexible de tal manera que encara que les doblegués, tornaven a protegir el contingut amb eficaç recuperació. Eren suaus, lleugerament rasposes per l’efecte de desenes de filaments que s’entrecreuaven formant minúsculs quadrats imperceptibles, gairebé. Va obrir la primera pàgina amb cerimoniosa parsimònia de reverencial respecte. La contratapa i la primera plana estaven buides. En blanc. Girà el primer full i hi havia una única inscripció en la plana de la dreta: la lletra “a”, en majúscula i negreta. Amb la polpa del dit del mig, apartà el full posant-lo a l’esquerra on s’hi va quedar atrapat pel dit gros de la seva mà esquerra. Ara sí que hi havia noms i números escrits. A l’esquerra, ocupant una mica més de la meitat de la plana, hi havia noms amb el que semblaven ser números de telèfon, la majoria de mòbils i alguns que, pel prefix, ja es veia que eren de telèfons fixos. També va poder observar que els primers noms i números estaven escrits amb tinta de color negre, i per ordre alfabètic: Adam, Albert, Anna, Aureli... En canvi, els que seguien, tot i tenir clarament la mateixa cal·ligrafia-.........

La cita///

La va despertar els grunys de l’Antoni. Devia somiar. Després d’uns minuts de mirar cap al sostre sense veure’l, per l’obscuritat de l’habitació, va decidir llevar-se. Va donar una ullada al despertador i  veié que encara li faltava mitja hora per les 7. Aleshores decidí que era igual i que ja no podria dormir més.

Mirant de no fer soroll, s’alçà i anà al bany del dormitori. En passar la mà per l’interruptor, s’encengueren els llums halògens del sostre que van fer aparèixer al mirall, una dona despentinada amb una camisa de dormir de cotó amb floretes estampades de colors diferents. Es va mirar fixament mentre se li escapava un badall. S’atansà fins a quasi tocar el mirall amb el nas mentre es repassava amb els dits les arrugues de la cara. Lamentablement, va pensar,  no eren per culpa del coixí.

Es va asseure a la tassa del vàter i va deixar que el cos alliberés els líquids retinguts durant la nit, amb un xiuxiueig característic. Després de passar un tros de paper per eixugar les restes d’orina als llavis de la vagina, s’alçà novament per a enfrontar-se a la dona del mirall. La mateixa d’abans, va pensar, i va deixar anar un sospir mentre amb la mà esquerra s’endreçava .......

Faldilla escocesa, mitjons blancs///

Marta, de petita, quan feia la ESO,  ja es mostrava amb una personalitat forta. El seu capteniment desimbolt i segur, era motiu de confusió  pels  professors que la titllaven de descarada i desvergonyida. I ho era, és clar, no tenia cap recança en discutir amb els docents qualsevol cosa que ells creien dogmes i veritats inqüestionables, i a ulls d’ells era, quasi bé, una manca de respecta ratllant la heretgia. A més a més, quan la feien callar amb arguments que ella, per edat i estudis no podia rebatre, bé que procurava documentar-se per a, si era el cas, tornar a treure el tema i deixar clar que la raó estava de la seva part. I això no li ho perdonarien mai.

Fou  en una classe de ciències. En Roger, el cap d’estudis, era també el professor d’aquella matèria  a quart, i aquell dia tocava parlar de mamífers. Com feien, massa sovint, els seus companys de claustre, en Roger també la feia sortir a la pissarra intentant així que quedés en evidència davant la resta del alumnat. Ho parlaven en les reunions i tothom estava d’acord en que era una vanitosa a qui calia posar a lloc.

En arribar a la part dels mamífers aquàtics, la Marta només va saber posar un nom: l’Ornitorinc. No n’hi sortia cap altre per més que aclucava els ulls per a pensar amb més força, i clavés amb força el guix contra la paret negre. La classe estava en silenci mentre en Roger animava a la resta d’alumnes a ajudar a la pobra noia que tenia els artells vermells de tant fort com estrenyia els dits.  Un somriure sorneguer es deixava veure a la boca del professor que ja albirava..... 

El tracte ///

Mentre ell es dutxava, la Magda va agafar el mòbil per a veure qui li havia enviat what’s sapp. La seva amiga Helena tenia el vici d’escriure-li sovint per a explicar-li tot allò que feia durant el dia: quants clients portava fets, si havia anat a comprar aquella bossa de la que s’havia enamorat, si estava avorrida, si quedaven per a prendre un cafè...  De vegades es feia pesada amb tant de missatges, però se l’estimava molt i  disculpava la seva persistent necessitat de comunicació. I ara, què volia? Doncs això, que l’Helena s’avorria i volia que anessin a fer una copa al “Old”.

En Miquel va aparèixer, amb expressió satisfeta, sortint del bany, encara amb gotes d’aigua a l’esquena i  amb una tovallola lligada a la cintura. Li somreia, com sempre feia, i s’atansà a ella per a fer-li un petó dolç als llavis. Ella, és clar, li va respondre amb un emfàtic “mmmmuac” onomatopeic alhora que li mossegava amb suavitat el llavi inferior.

-Que faràs ara? –li va demanar ell mentre es lliurava de la tovallola deixant a la vista el matoll de pèls negres mig tapant un òrgan minvat en posició de descans.

-He quedat amb l’Helena. Anirem a l’Old a fer una copa –va respondre mirant indissimuladament el matoll de pèls negres d’ell.

-Treball? –en Miquel havia torçat la boca  disgustat pel que deia la Marta mentre es vestia.

-No crec, no tinc ganes avui de fer més clients i aguantar pesats.

La Magda es va aixecar d’un salt enèrgic...... 

La Finestra///
Les cortines abellien la llum del sol que penetrava a l’estança, matisant la brillantor encegadora i li proporcionava un agradable escalf, a més de lluminositat. Malgrat que tot just havia començat la primavera, semblava que el sol pretenia imposar un estiu avançat a caprici seu, i ella, asseguda al balancí, agraïa la seva visita mentre veia passar la gent apressada per a, ves a saber, quins quefers. Què hi guanyaven accelerant el pas? Arribar un minut abans? Ella, que s’omplia la mirada del paisatge que li permetia la finestra, encara descobria detalls nou que li havien passat desapercebuts.

Les figures d’homes, dones i nens, s’esmunyien amb rapidesa dels límits de la finestra. A penes podia distingir els colors de les vestidures ni els trets de la seva faç. Tot i això, era capaç de reconèixer a alguns dels qui hi passaven sovint: la mamà cridanera amb dues criatures; l’home vell que cada matí, a les onze, de dreta a esquerra, caminava amb pas vacil·lant i tornava, d’esquerra a dreta, a les dotze; el carter, que mai s’aturava a casa seva a deixar-hi cap carta i que, alguna vegada, s’havia posat, just davant la finestra, a remenar dins el carretó buscant alguna cosa...

També li havia passat que algú es parava a mirar cap dins..... 

A temps///

La seva amiga no parava de recordar-li quanta sort havia tingut per tallar a temps la seva relació amb en Marc. La Sílvia era una mica exagerada, habitualment, i encara creia que la seva persistència en fer que acabés amb el seu xicot era una tossuderia sense cap ni peus. La qüestió era que feia una setmana que li va dir al Marc que ho deixava, que no tenia clar els seus sentiments vers ell i que volia, que necessitava un temps per a reflexionar. Sense ella saber-ho, va cometre l’errada de dir-li que l’estimava però que volia estar una temporada sense veure’s. Ell, com si comprengués la seva situació, li va respondre que ho entenia i que li donava el temps que calgués, però que l’estaria esperant perquè estava convençut que havien nascut l’un per l’altre.

La Silvia va arrufar el nas quan li explicà que ja ho havia fet: havia tallat amb en Marc.

-No estàs contenta? –li va demanar veient l’expressió de incredulitat que definia la seva ganyota torçant els llavis.

-No et veig convençuda, nena –li va dir la Silvia.

I, en part, era així, no n’estava de convençuda però ella havia insistit tant que se la va creure més per repetició d’arguments que no pas pel pes d’ells.

En Marc la tenia com si fos una princesa. Millor encara! Com si fos una reina. Li feia regals sense venir a tomb de res. La trucava a totes hores o li enviava what’s sapp-

“-Amoret meu, què fas?”

-Res, estic a casa, perquè?

-Estàs sola?

-Clar, amb qui vols que estigui?

-És que jo no puc venir ara mateix.

-Doncs no vinguis, no passa res.

-I què faràs?

-Ara sortiré a comprar.

-Sola?

-Clar.

-On aniràs?

-No ho sé, al centre, suposo.

-I què has de comprar?

-M’haig de comprar una faldilla que la verda ja està molt desfilada.

-Però no te la compris massa curta, eh?

-Nooo, no pateixis.”

Però la Silvia deia que això era per controlar-la. Enveja que té ella! .....

El vell///

S’asseu cada dia al mateix banc del parc. Caminant a poc a poc s’hi atansa fins a deixar caure el seu cos amb un gemec de cansament i dolor. La seva filla gran li va comprar un bastó a l’ortopèdia del barri, i se’l posa entre les cames, mà sobre mà damunt la corba que el remata; l’enfonsa entre l’arena fins que quasi desapareix el cautxú negre que li serveix pera que no li rellisqui quan camina.

Posat així, s’entreté fitant arreu fins que la mirada troba quelcom que li cridi l’atenció. De vegades son els coloms que volen arran del terra, buscant engrunes d’algun entrepà  de la canalla que juga i corre esvalotada, entre els matolls dels parterres plens de flors de colors. Altres, es fixa en els jocs dels infants que li evoquen la joia inconscient que el posseïa quan ell també ho era. També posa atenció als qui, passejant pels seus voltants, li permeten escoltar fragments de la conversa que tenen. Alguna vegada, una parella d’enamorats s’asseu al seu costat esclafant-se els morros a petons amb la fal·lera de qui en te necessitat vital, indiferents a la seva presència. Després, arraulits marxen altre cop com han vingut.

Dissortadament, els únics que se li acostaven ......

Un boig///

-Estàs sol?

-Sí, perquè?

-Doncs perquè no veig que estiguis amb ningú.

-Es que no estic amb ningú.

-Doncs deu ser per això que estàs sol.

-No estic sol per això.

-I perquè estàs sol?

-Perquè ningú no vol estar amb mi.

-Com ho saps? Has demanat a algú que estigui amb tu?

-No em cal. Prou que ho sé que ningú vol estar amb mi.

-Ets endeví?

-No, però sé que ningú vol estar amb mi.

-No entenc perquè n’estàs tan segur.

-Et penses que estic sol per gust?

-A mi em sembla que sí.

-I què t’ho fa pensar que em ve de gust estar sol?

-Perquè si volguessis companyia només hauries de dir-ho i segur que algú estaria complagut d’estar amb tu.....

Records///

Hi havia una flor,

una rosa, o un clavell,

ara no ho sé,

feia olor.

Era una flor,

potser una lila,

o gessamí,

feia olor.

Era una flor,

ho sé del cert,

si  era blanca,

un pensament;

si era groga,

ginestell;

potser vermella,

una rosella…

Hi havia una flor,

n’estic segur,

feia olor,

potser eres tu.

Pragmatisme///

L’Helena tenia la sensació d’haver estat dormint durant tots els anys que feia que s’havia casat. Endormiscada, dins una bombolla, en una mena de penombra, com si hagués estat dins d’una protectora i càlida bossa amniòtica, havia esmerçat afecte i estima al seu home. Havia interioritzat totes les tasques que li corresponien com a esposa: tenir cura de la casa, cuinar, portar els comptes domèstics.. En fi, tenia assumit que la responsabilitat que li pertocava en aquella associació era fer de tot menys anar a treballar fora de casa i contribuir amb un sou a l’economia familiar. Certament, tampoc els calia incrementar els ingressos mensuals perquè en Roger, el seu marit, guanyava molt més del que podien necessitar, amb la seva empresa de reformes.   

Els primers anys foren esplèndids des de qualsevol punt de vista des del qual s’ho mirés. Fins i tot, les seves amigues, li havien fet saber l’enveja que despertava en algunes d’elles per la sort que tenia amb el seu marit i per, sobretot, la comoditat financera que li proporcionava. Tenia una dona de fer feines a casa, es podia permetre comprar roba molt sovint i anar sempre ben vestida “comme il faut”. Tenia un cotxe dels que s’anomenen “pijos” i anava a classes de tennis un parell de vegades a la setmana. La perruqueria era una cita setmanal que no li calia tenir a l’agenda perquè ja era com una mena d’obligació indefugible i necessària. Quan es trobava amb altres amigues per esmorzar, molt sovint les convidava i pagava els cafès amb llet, te i pastes o “minis” (els entrepans petits que feien a la granja): “o, nena, sempre ens fas igual”, li deien entre rialles les beneficiàries de la seva generositat.

Vivien en una població a prop de la costa, ..........

La promesa ///

Va arribar al davant de l’entrada  del metro sensre saber ben bé, com havia sortit de l’oficina del director de la seva empresa. Al cap, no deixava de sentir com un ressò atrapant en el cervell, les paraules del director dient-li que tancàven i que ja podia marxar cap a casa. Palplantat enmig de la gent que l’envoltava passant-lo per dreta i esquerra, alguns se’l miraven amb cara de dir: “estàs tonto, noi”?

Potser van ser 30 segons, o 3 minuts, que es va estar allí, immòbil, amb els braços caiguts, les espatlles destensades, l’estomac fluix, els ulls perduts mirant alguna cosas indeterminada… Un cop a l’esquena el va fer trontollar. Un home gran, d’uns setanta  anys, va fer el gest de sostenir-lo en veure que es va desequilibrar. Alhora que estenia els braços per agafar-lo per les espatlles, es disculpava sentidament pel cop involuntari que li havia donat.

No va respondre a les disculpes. Es va redreçar i va començar a mirar al seu voltant amb ulls estranyats, com si no sabés on era.

L’home gran, se li va plantar al davant i amb expressió irada el va escridassar:

-Que no em sent potser? Que està borratxo? Li estic demanant disculpes, home!

Ell, ni tan sols se’l mirava. És a dir, mirava més enllà del cap del vell de cabells grisos i ulls estrets per l’enuig; podia distingir el perfil dels edificis que hi havia a l’altra banda del carrer, però la cara de l’home que li parlava la veia borrosa.

L’home insistia a demanar-li disculpes i alhora li retreia que no li fes cas. D’una, el va estirar per la màniga mirant de portar-lo fora del pas dels vianants que entraven i sortien del metro. Ell es va deixar fer i com si fos un autòmata el va seguir fins un banc que hi havia a prop. Una empenta suau al pit el va fer seure.

Una dona carregada amb dues bosses de súper plenes de fruita i paquets de pasta, s’hi va acostar en veure l’escena d’un vell abraonat sobre l’home jove que estava assegut al banc amb el cap dret i la mirada perduda.

-Que no es troba bé? –es va interessar.

-Veste’n dona dels collons! –exclamà el vell- Qui t’ha demanat res a tu?

La dona va marxar remugant ..........