La mare circumstancial///

-Ja hi som, senyora! Carrer dels Sants Sagraments número 22 -anuncià el taxista.

Ella va esperar, uns instants, asseguda al seient del darrera del vehicle creient que el xofer li obriria la porta ajudant-la a sortir. Debades. L'home va anar directament a la part posterior del cotxe i, després d'obrir el capó, començà a extreure les maletes de la senyora.

Aquesta, en veure que l'home no s'havia adonat del detall (qui sap, potser s'estava fent l'orni), i  que estava entretingut amb les maletes, va decidir baixar sense l'ajut del taxista. Amb cara enutjada es va situar a la vorera, d'esquena al taxi, i es fixà en l'edifici. Era alt. El mirà de dalt a baix torçant lleument els llavis amb un cert disgust.

“Millorable!” -va pensar

-Son 49 euros amb 98 cèntims -li va dir el xofer que ja havia deixat les maletes, perfectament alineades a la vorera al costat de la dona.

Ella ni se'l va mirar. Posà la mà a la bossa, remenà amb dits àgils i va allargar un bitllet de 50 al taxista.

-No em torni el canvi. Prenguis alguna coseta -digué la senyora sense deixar de mirar l'edifici.

El conductor, clarament molest pels 2 cèntims de propina que li restaven, no va poder reprimir fer-li un comentari:

-Senyora, moltes gràcies. Es nota que està satisfeta amb el servei rebut -digué carregant de sarcasme l'agraïment.

-Millorable, senyor taxista. El servei és millorable.

El pobre home no sabia si etzibar-li un clatellot o deixar-la estar i marxar. Va decidir el segon i es disposà a anar cap a la porta del cotxe.

Tot just l'havia obert quan va escoltar la senyora que encara estava immòbil a la vorera.

-Ehem! Senyor taxista... No s'oblida d'una cosa?

Aquest encongí les espatlles tot posant cara de vaca perquè no entenia què li estava dient.

-Avisi al porter, home!! No voldrà que entri jo les maletes, oi?

Si les mirades poguessin fondre, la senyora ben vestida, digna, estirada, altiva, arrogant i desdenyosa... 

El color del vidre...///

Fou el primer dilluns de setembre del 2000 que la vaig veure per primera vegada. Estava allí, dempeus a l’andana esperant el tren. Duia uns pantalons texans i una camisa de color verd amb petites estampacions blaves i vermelles, combinades amb alguna de groga; la camisa era folgada i li tapava irregularment el cinturó de color blau que li feia joc amb les sabates blau marí. El seu cabell de color castany amb alguns bles més clars, era rinxolat i se li movia amb gràcia per l’efecte de l’aire que circulava. El conjunt era atractiu i es feia mirar malgrat que em va semblar que el seu nas era lleugerament gran i un xic corbat. No hi feia res perquè els seus llavis eren molsuts a l’estil de la Michelle Pfeiffer , i això compensava amb escreix donant-li una faiçó bella. A més a més, quan la vaig veure somriure obertament, en cedir el pas a una parella d’avis que volien pujar, me’n vaig enamorar. Aquell somriure ampli, tibant els llavis i mostrant unes dents perfectes  i blanques, em va captivar.

Cada dia, durant els feiners, la veia arribar a la mateixa .....

Senyor doctor, em fa mal aquí...///

Mossèn Jordi no podia creure el que li estava dient la Patrícia. Havia arribat a la sagristia amb les galtes enrogides i amb aquella energia pròpia de qui està disposada a abraonar-se damunt qui fos. En un primer moment, en veure-la, Mossèn Jordi va pensar que no fos cosa de la menopausa, però aquella dona era massa jove per a tenir-la... tot i que “mai se sap, va pensar”. Però no, no era la menopausa el que havia alterat la Patrícia. Era quelcom més preocupant i terrible.

La Patrícia tenia una filla de 7 anys, la Carla. Una nena eixerida i sempre ben disposada a qualsevol cosa que se li demanés. A més a més, sempre oferia un somriure franc que, juntament amb uns ulls rodons, grans i clars, i el cabell ros i llis, li donaven un aspecte quasi angelical. Semblava un querubí com els que estaven pintats al sostre de l’absis.

Sense deixar de netejar la copa on hi posava la “sang de crist” en les litúrgies, Mossèn Jordi saludà la Patrícia posant cara de preocupació.

-I doncs, Patrícia, a què es deu tan trasbals.

-Mossèn, no sé si li ho haig de dir sota secret de confessió... -dubtà la dona-

-Ui, noia, vols dir que cal que obri el quiosc? –va bromejar el mossèn per a treure ferro a qualsevulla cosa que fos el que havia portat la Patrícia amb tanta ànsia -. Estigues tranquil·la, ja saps que sóc una tomba.

-Mossèn, li haig d’explicar una cosa que ara mateix, ......

La directora///

Volia parlar amb el director. No era possible que, un cop més, l’Evarist hagués estat expulsat de classe. “És que sempre, la culpa, havia de ser  d’ell?  No, coi”. Podia acceptar que era un nen una mica faluga, lleugerament entremaliat. Sí ! Això ho admetia, però que cada mes l’expulsessin ja passava de mesura.

Va escriure un mail a la direcció demanant AMB URGÈNCIA una entrevista amb la Balbina Fuensanta,  la directora de l’institut. Però passaven els dies (2 o 3) i no havia rebut cap resposta; això la disgustava enormement  i va decidir trucar per telèfon a secretaria. També, això, la disgustava perquè patia d’una mena de disfunció, un petit defecte en el tel de la llengua que li impedia de pronunciar, com calia, la lletra “r”. A casa ja s’hi havien acostumat a la seva peculiar pronúncia i no li donaven importància, en canvi als desconeguts sempre els sobtava i trigaven a interpretar adequadament els sons emesos quan hi intervenia aquesta consonant. I coi, mira que n’hi ha d’erres en el nostre idioma! I vet aquí com, sense saber per quin mecanisme estrany es produïa, tan aviat les pronunciava substituint-la per una “u”, com arrastrava la lletra “g” o la “j”, amb un deix afrancesat. Sigui com sigui, el cert és que ja no hi parava atenció i parlava amb normalitat sense posar-se a pensar si l’entendrien o no. Era quan veia la cara de qui l’estava escoltant, que se n’adonava que no l’entenien. Tampoc era necessari fer les ganyotes q.......

L'espigó///

Els records que tenia d'ella eren, sovint, nebulosos. Boirines que prenien formes perfilant un rostre, un cos. De vegades, amb els ulls tancats, abans de sucumbir al son profund que separa un dia de l'altre, podia, fins i tot, entreveure uns ulls de dolça mirada que li expressaven emocions.

Havia crescut amb les intermitències de la seva protectora i desitjada presència. D'això ja feia molts  anys. Tant temps que no podia recordar, bo i despert, la faç  de la mare, i això que s'hi esforçava en molts moments per a dibuixar mentalment els ulls, els pòmuls, els llavis, les orelles... i el cabell. Feia un exercici d'arquitectura per a col·locar degudament cadascuna de les imatges per a aconseguir-ne una de sola. La cara de la seva mare.

Però els records visuals li eren esquius i capriciosos. En recordar la mirada d'ella li podien aparèixer uns ulls clars com unes ninetes fosques, amarronades i penetrants; la barbeta podia esdevenir, segons el moment, en un mentó poderós i angulat, o rom, suau i agradable. I ell es feia un embolic amb aquest garbuix de records. Va concloure que tant desig per a concretar la seva imatge no feia res més que esborronar-los encara més.

A ca la tieta, l'Ebba, el van acollir com .....