Pragmatisme///

L’Helena tenia la sensació d’haver estat dormint durant tots els anys que feia que s’havia casat. Endormiscada, dins una bombolla, en una mena de penombra, com si hagués estat dins d’una protectora i càlida bossa amniòtica, havia esmerçat afecte i estima al seu home. Havia interioritzat totes les tasques que li corresponien com a esposa: tenir cura de la casa, cuinar, portar els comptes domèstics.. En fi, tenia assumit que la responsabilitat que li pertocava en aquella associació era fer de tot menys anar a treballar fora de casa i contribuir amb un sou a l’economia familiar. Certament, tampoc els calia incrementar els ingressos mensuals perquè en Roger, el seu marit, guanyava molt més del que podien necessitar, amb la seva empresa de reformes.   

Els primers anys foren esplèndids des de qualsevol punt de vista des del qual s’ho mirés. Fins i tot, les seves amigues, li havien fet saber l’enveja que despertava en algunes d’elles per la sort que tenia amb el seu marit i per, sobretot, la comoditat financera que li proporcionava. Tenia una dona de fer feines a casa, es podia permetre comprar roba molt sovint i anar sempre ben vestida “comme il faut”. Tenia un cotxe dels que s’anomenen “pijos” i anava a classes de tennis un parell de vegades a la setmana. La perruqueria era una cita setmanal que no li calia tenir a l’agenda perquè ja era com una mena d’obligació indefugible i necessària. Quan es trobava amb altres amigues per esmorzar, molt sovint les convidava i pagava els cafès amb llet, te i pastes o “minis” (els entrepans petits que feien a la granja): “o, nena, sempre ens fas igual”, li deien entre rialles les beneficiàries de la seva generositat.

Vivien en una població a prop de la costa, ..........