Teta///

-Per què ho vas fer?

-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.

Els silencis sovintejaven durant les converses que, un cop per setmana, tenia amb el doctor.

Quan vaig entrar per primera vegada al despatx d’ell, creia que em trobaria amb un divan o un sofà on m’hi hauria d’asseure mentre el metge m’escoltava assegut al meu darrera. Quan vaig estar dins, em vaig adonar que no hi havia res que em recordés les escenes de les pel·lis on un psiquiatre feia teràpia amb el pacient. El despatx era lluminós i constava d’una taula de treball amb un parell de cadires al davant, per les visites. Una catifa sota el conjunt li donava una certa calidesa. A l’altre extrem de l’estança, dues butaques i un sofà que imitava el cuir. També, sota la tauleta del tresillo, hi havia una catifa. En una de les parets, una gran prestatgeria acollia centenars de llibres de totes les mides i colors, des d’exemplars petits fins a toms enciclopèdics. Un quadre, enorme, situat just a l’esquena de la taula, semblava ser el protagonista principal de la decoració. Me’l mirava i vaig deduir que es tractava d’una d’aquestes pintures abstractes. Sense saber per què, em va venir al cap el nom de Miró.

En la paret exterior, ............

La caseta///

M’ho vaig vendre tot menys el cotxe. Pis a la ciutat, apartament a la platja, una moto, quadres, mobles, accions...  Per què? Doncs perquè em vaig enamorar d’una caseta perduda enmig del bosc.

Havia sortit d’hora, a penes les sis del matí, a buscar bolets. Caçar-ne, en diuen també.

No sóc cap expert i em conformo amb els rovellons. Vaig agafar direcció cap el Pallars Sobirà, i en algun punt indeterminat, entre Sort i Vielha, vaig girar cap a la dreta per un camí forestal.  En un primer moment, la ruta era de fàcil trànsit amb un camí de terra però ferm i sense entrebancs significatius. Més endavant, després de deixar enrere diversos encreuaments, el camí es féu més estret, empinat i empedregat. Era com si la muntanya estigués informant que els visitants no eren benvinguts i els volés fer desistir de seguir avançant. Malgrat tot, em vaig entestar en continuar encara que el cotxe, pobret meu, donava senyals de patir amb els bots que havia de suportar entre pedres i clots, amb un sotragueig que esfereïa.

El camí es va acabar en una mena d’esplanada petita  entremig de pins. Vaig pensar que qualsevulla que fos la persona que va fer el camí, just en aquest punt es va cansar de seguir sense altre motiu que el del desistiment, perquè no hi havia res que donés alguna pista del per què en aquell punt i no més enrere. O més endavant.

Vaig deixar el cotxe tancat ..................i