El color del vidre...///

Fou el primer dilluns de setembre del 2000 que la vaig veure per primera vegada. Estava allí, dempeus a l’andana esperant el tren. Duia uns pantalons texans i una camisa de color verd amb petites estampacions blaves i vermelles, combinades amb alguna de groga; la camisa era folgada i li tapava irregularment el cinturó de color blau que li feia joc amb les sabates blau marí. El seu cabell de color castany amb alguns bles més clars, era rinxolat i se li movia amb gràcia per l’efecte de l’aire que circulava. El conjunt era atractiu i es feia mirar malgrat que em va semblar que el seu nas era lleugerament gran i un xic corbat. No hi feia res perquè els seus llavis eren molsuts a l’estil de la Michelle Pfeiffer , i això compensava amb escreix donant-li una faiçó bella. A més a més, quan la vaig veure somriure obertament, en cedir el pas a una parella d’avis que volien pujar, me’n vaig enamorar. Aquell somriure ampli, tibant els llavis i mostrant unes dents perfectes  i blanques, em va captivar.

Cada dia, durant els feiners, la veia arribar a la mateixa .....