Faldilla escocesa, mitjons blancs///

Marta, de petita, quan feia la ESO,  ja es mostrava amb una personalitat forta. El seu capteniment desimbolt i segur, era motiu de confusió  pels  professors que la titllaven de descarada i desvergonyida. I ho era, és clar, no tenia cap recança en discutir amb els docents qualsevol cosa que ells creien dogmes i veritats inqüestionables, i a ulls d’ells era, quasi bé, una manca de respecta ratllant la heretgia. A més a més, quan la feien callar amb arguments que ella, per edat i estudis no podia rebatre, bé que procurava documentar-se per a, si era el cas, tornar a treure el tema i deixar clar que la raó estava de la seva part. I això no li ho perdonarien mai.

Fou  en una classe de ciències. En Roger, el cap d’estudis, era també el professor d’aquella matèria  a quart, i aquell dia tocava parlar de mamífers. Com feien, massa sovint, els seus companys de claustre, en Roger també la feia sortir a la pissarra intentant així que quedés en evidència davant la resta del alumnat. Ho parlaven en les reunions i tothom estava d’acord en que era una vanitosa a qui calia posar a lloc.

En arribar a la part dels mamífers aquàtics, la Marta només va saber posar un nom: l’Ornitorinc. No n’hi sortia cap altre per més que aclucava els ulls per a pensar amb més força, i clavés amb força el guix contra la paret negre. La classe estava en silenci mentre en Roger animava a la resta d’alumnes a ajudar a la pobra noia que tenia els artells vermells de tant fort com estrenyia els dits.  Un somriure sorneguer es deixava veure a la boca del professor que ja albirava.....