Fill

Et veig venir i miro com marxes,

te m'esmunys com l'arena,

te m'escoles com l'aigua.

Però insisteixo, persevero,

és possible que jo et perdi,

és impossible que em perdis.

No sóc pacient ni tolerant,

em perdo entre les vísceres,

no vull que creixis, però,

desitjo que siguis gran,

fer junts unes cerveses,

creure que ets més savi que jo.

Acabaré veient-te de lluny,

o, qui sap, des dels records,

si perdo la memòria, però,

ho hauré perdut tot.