L'espigó///

Els records que tenia d'ella eren, sovint, nebulosos. Boirines que prenien formes perfilant un rostre, un cos. De vegades, amb els ulls tancats, abans de sucumbir al son profund que separa un dia de l'altre, podia, fins i tot, entreveure uns ulls de dolça mirada que li expressaven emocions.

Havia crescut amb les intermitències de la seva protectora i desitjada presència. D'això ja feia molts  anys. Tant temps que no podia recordar, bo i despert, la faç  de la mare, i això que s'hi esforçava en molts moments per a dibuixar mentalment els ulls, els pòmuls, els llavis, les orelles... i el cabell. Feia un exercici d'arquitectura per a col·locar degudament cadascuna de les imatges per a aconseguir-ne una de sola. La cara de la seva mare.

Però els records visuals li eren esquius i capriciosos. En recordar la mirada d'ella li podien aparèixer uns ulls clars com unes ninetes fosques, amarronades i penetrants; la barbeta podia esdevenir, segons el moment, en un mentó poderós i angulat, o rom, suau i agradable. I ell es feia un embolic amb aquest garbuix de records. Va concloure que tant desig per a concretar la seva imatge no feia res més que esborronar-los encara més.

A ca la tieta, l'Ebba, el van acollir com .....