Teta///

-Per què ho vas fer?

-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.

Els silencis sovintejaven durant les converses que, un cop per setmana, tenia amb el doctor.

Quan vaig entrar per primera vegada al despatx d’ell, creia que em trobaria amb un divan o un sofà on m’hi hauria d’asseure mentre el metge m’escoltava assegut al meu darrera. Quan vaig estar dins, em vaig adonar que no hi havia res que em recordés les escenes de les pel·lis on un psiquiatre feia teràpia amb el pacient. El despatx era lluminós i constava d’una taula de treball amb un parell de cadires al davant, per les visites. Una catifa sota el conjunt li donava una certa calidesa. A l’altre extrem de l’estança, dues butaques i un sofà que imitava el cuir. També, sota la tauleta del tresillo, hi havia una catifa. En una de les parets, una gran prestatgeria acollia centenars de llibres de totes les mides i colors, des d’exemplars petits fins a toms enciclopèdics. Un quadre, enorme, situat just a l’esquena de la taula, semblava ser el protagonista principal de la decoració. Me’l mirava i vaig deduir que es tractava d’una d’aquestes pintures abstractes. Sense saber per què, em va venir al cap el nom de Miró.

En la paret exterior, ............