La caseta///

M’ho vaig vendre tot menys el cotxe. Pis a la ciutat, apartament a la platja, una moto, quadres, mobles, accions...  Per què? Doncs perquè em vaig enamorar d’una caseta perduda enmig del bosc.

Havia sortit d’hora, a penes les sis del matí, a buscar bolets. Caçar-ne, en diuen també.

No sóc cap expert i em conformo amb els rovellons. Vaig agafar direcció cap el Pallars Sobirà, i en algun punt indeterminat, entre Sort i Vielha, vaig girar cap a la dreta per un camí forestal.  En un primer moment, la ruta era de fàcil trànsit amb un camí de terra però ferm i sense entrebancs significatius. Més endavant, després de deixar enrere diversos encreuaments, el camí es féu més estret, empinat i empedregat. Era com si la muntanya estigués informant que els visitants no eren benvinguts i els volés fer desistir de seguir avançant. Malgrat tot, em vaig entestar en continuar encara que el cotxe, pobret meu, donava senyals de patir amb els bots que havia de suportar entre pedres i clots, amb un sotragueig que esfereïa.

El camí es va acabar en una mena d’esplanada petita  entremig de pins. Vaig pensar que qualsevulla que fos la persona que va fer el camí, just en aquest punt es va cansar de seguir sense altre motiu que el del desistiment, perquè no hi havia res que donés alguna pista del per què en aquell punt i no més enrere. O més endavant.

Vaig deixar el cotxe tancat ..................i