Per sempre ///

No plovia, però el cel era d’un gris fosc  que feia pensar que no trigaria gaire a fer-ho.  Ràfegues de vent incrementaven, encara més, la sensació de tempesta imminent. Des del darrera dels vidres de la finestra, contemplava com la gent s’apressava a arribar on fos que anessin, tement ells també, que els caigués un diluvi.

Somreia pensant que sovint anem de forma inconscient, automàticament, a fer quelcom. Fins i tot la gent tenia la percepció que per anar a navegar, o a la muntanya, no calia anar preparat adequadament. Com si anar amb un veler equivalgués a un trajecte de taxi; com si anar a buscar bolets, per dir quelcom simple, era semblant a anar a comprar tabac al carrer de sota casa.

Vist des d’un cinquè pis, les persones es veien petites i vulnerables. Sempre tenia la idea de que un peu gegantí podia aparèixer sobtadament i esclafar impietosament les vides menudes que pul·lulen allà baix, exactament igual que ho fa algun humà amb les formigues que entren i surten del seu cau.

I de sobte, es posa a ploure i comencen a córrer com si l’aigua els pogués fer cap mal: passen entre cotxes aparcats, salten bassals, creuen carrers sense mirar tement a les gotes d’aigua inofensiva, i exposant-los a morir sota una roda. Allà on quasi carranquejaven, es marquen uns bons esprints; la parsimònia la substitueixen per corredisses; el passeig pel neguit de trobar aixopluc.

Quan plou m’agrada encendre el foc de la xemeneia. Privilegis de viure en un àtic! (encara que no tingui ascensor) Trobo a faltar l’olor de la terra mullada, aquella fortor agradable que s’enfila per les narius fins el cervell, obrint les capsetes de records dels dies passats entre pins i faigs, entre alzines i gerds; la suavitat de la fullaraca o el soroll somort de la pinassa quan les trepitges; emmotllar els peus dins la molsa; les teranyines que es dibuixen per minúscules gotes d’aigua atrapades...

 M’assec en una butaca, amb les cames encongides i les abraço mentre.... 

Va començar amb una mirada///

Tot va començar amb una mirada. Un instant fugaç en que els ulls d’ambdós es van creuar, detenint-se com si un topall impedís seguir la trajectòria iniciada al passar la vista pel conjunt de persones que hi havia. Una fracció de segon que ni tan sols va permetre que cap dels dos veiés què envoltava les pupil·les que els havia magnetitzat. Ell va sentir la necessitat de tornar a trobar aquells ulls que l’havien sobtat.

Entre la gent que esperava l’autocar que portava els fills, de tornada d’una setmana de convivències, es feien grups de pares i mares amb animada i nerviosa conversa. Ell podia veure els pentinats i els colors dels cabells, les calbes, els monyos, les cues...  mentre fitava buscant els ulls que l’havien ullprès. Ella, alçava el cap amb prudent discreció mirant amb dissimulació cap on  abans s’havia trobat amb uns ulls que la sobtaren.

Les rialles de la gent,  la cridòria dels papàs i mamàs , neguitosos per l’arribada dels fills, no va evitar que novament les seves mirades es trobessin. Un altre instat fugaç però suficient per saber que aquells ulls es tornarien a mirar.

Amb furtives mirades es van anar escrutant i ....