La directora///

Volia parlar amb el director. No era possible que, un cop més, l’Evarist hagués estat expulsat de classe. “És que sempre, la culpa, havia de ser  d’ell?  No, coi”. Podia acceptar que era un nen una mica faluga, lleugerament entremaliat. Sí ! Això ho admetia, però que cada mes l’expulsessin ja passava de mesura.

Va escriure un mail a la direcció demanant AMB URGÈNCIA una entrevista amb la Balbina Fuensanta,  la directora de l’institut. Però passaven els dies (2 o 3) i no havia rebut cap resposta; això la disgustava enormement  i va decidir trucar per telèfon a secretaria. També, això, la disgustava perquè patia d’una mena de disfunció, un petit defecte en el tel de la llengua que li impedia de pronunciar, com calia, la lletra “r”. A casa ja s’hi havien acostumat a la seva peculiar pronúncia i no li donaven importància, en canvi als desconeguts sempre els sobtava i trigaven a interpretar adequadament els sons emesos quan hi intervenia aquesta consonant. I coi, mira que n’hi ha d’erres en el nostre idioma! I vet aquí com, sense saber per quin mecanisme estrany es produïa, tan aviat les pronunciava substituint-la per una “u”, com arrastrava la lletra “g” o la “j”, amb un deix afrancesat. Sigui com sigui, el cert és que ja no hi parava atenció i parlava amb normalitat sense posar-se a pensar si l’entendrien o no. Era quan veia la cara de qui l’estava escoltant, que se n’adonava que no l’entenien. Tampoc era necessari fer les ganyotes q.......