A temps///

La seva amiga no parava de recordar-li quanta sort havia tingut per tallar a temps la seva relació amb en Marc. La Sílvia era una mica exagerada, habitualment, i encara creia que la seva persistència en fer que acabés amb el seu xicot era una tossuderia sense cap ni peus. La qüestió era que feia una setmana que li va dir al Marc que ho deixava, que no tenia clar els seus sentiments vers ell i que volia, que necessitava un temps per a reflexionar. Sense ella saber-ho, va cometre l’errada de dir-li que l’estimava però que volia estar una temporada sense veure’s. Ell, com si comprengués la seva situació, li va respondre que ho entenia i que li donava el temps que calgués, però que l’estaria esperant perquè estava convençut que havien nascut l’un per l’altre.

La Silvia va arrufar el nas quan li explicà que ja ho havia fet: havia tallat amb en Marc.

-No estàs contenta? –li va demanar veient l’expressió de incredulitat que definia la seva ganyota torçant els llavis.

-No et veig convençuda, nena –li va dir la Silvia.

I, en part, era així, no n’estava de convençuda però ella havia insistit tant que se la va creure més per repetició d’arguments que no pas pel pes d’ells.

En Marc la tenia com si fos una princesa. Millor encara! Com si fos una reina. Li feia regals sense venir a tomb de res. La trucava a totes hores o li enviava what’s sapp-

“-Amoret meu, què fas?”

-Res, estic a casa, perquè?

-Estàs sola?

-Clar, amb qui vols que estigui?

-És que jo no puc venir ara mateix.

-Doncs no vinguis, no passa res.

-I què faràs?

-Ara sortiré a comprar.

-Sola?

-Clar.

-On aniràs?

-No ho sé, al centre, suposo.

-I què has de comprar?

-M’haig de comprar una faldilla que la verda ja està molt desfilada.

-Però no te la compris massa curta, eh?

-Nooo, no pateixis.”

Però la Silvia deia que això era per controlar-la. Enveja que té ella! .....

El vell///

S’asseu cada dia al mateix banc del parc. Caminant a poc a poc s’hi atansa fins a deixar caure el seu cos amb un gemec de cansament i dolor. La seva filla gran li va comprar un bastó a l’ortopèdia del barri, i se’l posa entre les cames, mà sobre mà damunt la corba que el remata; l’enfonsa entre l’arena fins que quasi desapareix el cautxú negre que li serveix pera que no li rellisqui quan camina.

Posat així, s’entreté fitant arreu fins que la mirada troba quelcom que li cridi l’atenció. De vegades son els coloms que volen arran del terra, buscant engrunes d’algun entrepà  de la canalla que juga i corre esvalotada, entre els matolls dels parterres plens de flors de colors. Altres, es fixa en els jocs dels infants que li evoquen la joia inconscient que el posseïa quan ell també ho era. També posa atenció als qui, passejant pels seus voltants, li permeten escoltar fragments de la conversa que tenen. Alguna vegada, una parella d’enamorats s’asseu al seu costat esclafant-se els morros a petons amb la fal·lera de qui en te necessitat vital, indiferents a la seva presència. Després, arraulits marxen altre cop com han vingut.

Dissortadament, els únics que se li acostaven ......

Un boig///

-Estàs sol?

-Sí, perquè?

-Doncs perquè no veig que estiguis amb ningú.

-Es que no estic amb ningú.

-Doncs deu ser per això que estàs sol.

-No estic sol per això.

-I perquè estàs sol?

-Perquè ningú no vol estar amb mi.

-Com ho saps? Has demanat a algú que estigui amb tu?

-No em cal. Prou que ho sé que ningú vol estar amb mi.

-Ets endeví?

-No, però sé que ningú vol estar amb mi.

-No entenc perquè n’estàs tan segur.

-Et penses que estic sol per gust?

-A mi em sembla que sí.

-I què t’ho fa pensar que em ve de gust estar sol?

-Perquè si volguessis companyia només hauries de dir-ho i segur que algú estaria complagut d’estar amb tu.....

Records///

Hi havia una flor,

una rosa, o un clavell,

ara no ho sé,

feia olor.

Era una flor,

potser una lila,

o gessamí,

feia olor.

Era una flor,

ho sé del cert,

si  era blanca,

un pensament;

si era groga,

ginestell;

potser vermella,

una rosella…

Hi havia una flor,

n’estic segur,

feia olor,

potser eres tu.

Pragmatisme///

L’Helena tenia la sensació d’haver estat dormint durant tots els anys que feia que s’havia casat. Endormiscada, dins una bombolla, en una mena de penombra, com si hagués estat dins d’una protectora i càlida bossa amniòtica, havia esmerçat afecte i estima al seu home. Havia interioritzat totes les tasques que li corresponien com a esposa: tenir cura de la casa, cuinar, portar els comptes domèstics.. En fi, tenia assumit que la responsabilitat que li pertocava en aquella associació era fer de tot menys anar a treballar fora de casa i contribuir amb un sou a l’economia familiar. Certament, tampoc els calia incrementar els ingressos mensuals perquè en Roger, el seu marit, guanyava molt més del que podien necessitar, amb la seva empresa de reformes.   

Els primers anys foren esplèndids des de qualsevol punt de vista des del qual s’ho mirés. Fins i tot, les seves amigues, li havien fet saber l’enveja que despertava en algunes d’elles per la sort que tenia amb el seu marit i per, sobretot, la comoditat financera que li proporcionava. Tenia una dona de fer feines a casa, es podia permetre comprar roba molt sovint i anar sempre ben vestida “comme il faut”. Tenia un cotxe dels que s’anomenen “pijos” i anava a classes de tennis un parell de vegades a la setmana. La perruqueria era una cita setmanal que no li calia tenir a l’agenda perquè ja era com una mena d’obligació indefugible i necessària. Quan es trobava amb altres amigues per esmorzar, molt sovint les convidava i pagava els cafès amb llet, te i pastes o “minis” (els entrepans petits que feien a la granja): “o, nena, sempre ens fas igual”, li deien entre rialles les beneficiàries de la seva generositat.

Vivien en una població a prop de la costa, ..........

La promesa ///

Va arribar al davant de l’entrada  del metro sensre saber ben bé, com havia sortit de l’oficina del director de la seva empresa. Al cap, no deixava de sentir com un ressò atrapant en el cervell, les paraules del director dient-li que tancàven i que ja podia marxar cap a casa. Palplantat enmig de la gent que l’envoltava passant-lo per dreta i esquerra, alguns se’l miraven amb cara de dir: “estàs tonto, noi”?

Potser van ser 30 segons, o 3 minuts, que es va estar allí, immòbil, amb els braços caiguts, les espatlles destensades, l’estomac fluix, els ulls perduts mirant alguna cosas indeterminada… Un cop a l’esquena el va fer trontollar. Un home gran, d’uns setanta  anys, va fer el gest de sostenir-lo en veure que es va desequilibrar. Alhora que estenia els braços per agafar-lo per les espatlles, es disculpava sentidament pel cop involuntari que li havia donat.

No va respondre a les disculpes. Es va redreçar i va començar a mirar al seu voltant amb ulls estranyats, com si no sabés on era.

L’home gran, se li va plantar al davant i amb expressió irada el va escridassar:

-Que no em sent potser? Que està borratxo? Li estic demanant disculpes, home!

Ell, ni tan sols se’l mirava. És a dir, mirava més enllà del cap del vell de cabells grisos i ulls estrets per l’enuig; podia distingir el perfil dels edificis que hi havia a l’altra banda del carrer, però la cara de l’home que li parlava la veia borrosa.

L’home insistia a demanar-li disculpes i alhora li retreia que no li fes cas. D’una, el va estirar per la màniga mirant de portar-lo fora del pas dels vianants que entraven i sortien del metro. Ell es va deixar fer i com si fos un autòmata el va seguir fins un banc que hi havia a prop. Una empenta suau al pit el va fer seure.

Una dona carregada amb dues bosses de súper plenes de fruita i paquets de pasta, s’hi va acostar en veure l’escena d’un vell abraonat sobre l’home jove que estava assegut al banc amb el cap dret i la mirada perduda.

-Que no es troba bé? –es va interessar.

-Veste’n dona dels collons! –exclamà el vell- Qui t’ha demanat res a tu?

La dona va marxar remugant ..........