La llibreta///

La va veure mig amagada entre les fulles caigudes del començament de la tardor. El negre de les tapes, ressaltava subreptíciament d’entre el color marronós de les fulles de plataner. Sense pensar, s’ajupí i agafà la llibreta semi oculta. Amb àgil moviment del dit gros va fer passar algunes pàgines amb rapidesa on va poder veure-hi noms i telèfons escrits amb diferents colors de tinta: verds, negres, blaus, i algun de vermell també. Es va posar la llibreta a la bossa i va reprendre el camí cap a  l’entrada del metro.

Asseguda al banc del vagó, prou ple a aquella hora de la tarda, tragué la llibreta per a donar-hi una ullada amb més calma sense l’ intranquil·litat que algú del carrer, que podia haver-la vist agafant alguna cosa del terra,  li preguntés res.

Era rectangular, una mica més llarga i ampla que un paquet de tabac. El tacte de les tapes li fou agradable, era com una mena de cartró negre però bastant flexible de tal manera que encara que les doblegués, tornaven a protegir el contingut amb eficaç recuperació. Eren suaus, lleugerament rasposes per l’efecte de desenes de filaments que s’entrecreuaven formant minúsculs quadrats imperceptibles, gairebé. Va obrir la primera pàgina amb cerimoniosa parsimònia de reverencial respecte. La contratapa i la primera plana estaven buides. En blanc. Girà el primer full i hi havia una única inscripció en la plana de la dreta: la lletra “a”, en majúscula i negreta. Amb la polpa del dit del mig, apartà el full posant-lo a l’esquerra on s’hi va quedar atrapat pel dit gros de la seva mà esquerra. Ara sí que hi havia noms i números escrits. A l’esquerra, ocupant una mica més de la meitat de la plana, hi havia noms amb el que semblaven ser números de telèfon, la majoria de mòbils i alguns que, pel prefix, ja es veia que eren de telèfons fixos. També va poder observar que els primers noms i números estaven escrits amb tinta de color negre, i per ordre alfabètic: Adam, Albert, Anna, Aureli... En canvi, els que seguien, tot i tenir clarament la mateixa cal·ligrafia-.........

La cita///

La va despertar els grunys de l’Antoni. Devia somiar. Després d’uns minuts de mirar cap al sostre sense veure’l, per l’obscuritat de l’habitació, va decidir llevar-se. Va donar una ullada al despertador i  veié que encara li faltava mitja hora per les 7. Aleshores decidí que era igual i que ja no podria dormir més.

Mirant de no fer soroll, s’alçà i anà al bany del dormitori. En passar la mà per l’interruptor, s’encengueren els llums halògens del sostre que van fer aparèixer al mirall, una dona despentinada amb una camisa de dormir de cotó amb floretes estampades de colors diferents. Es va mirar fixament mentre se li escapava un badall. S’atansà fins a quasi tocar el mirall amb el nas mentre es repassava amb els dits les arrugues de la cara. Lamentablement, va pensar,  no eren per culpa del coixí.

Es va asseure a la tassa del vàter i va deixar que el cos alliberés els líquids retinguts durant la nit, amb un xiuxiueig característic. Després de passar un tros de paper per eixugar les restes d’orina als llavis de la vagina, s’alçà novament per a enfrontar-se a la dona del mirall. La mateixa d’abans, va pensar, i va deixar anar un sospir mentre amb la mà esquerra s’endreçava .......

Faldilla escocesa, mitjons blancs///

Marta, de petita, quan feia la ESO,  ja es mostrava amb una personalitat forta. El seu capteniment desimbolt i segur, era motiu de confusió  pels  professors que la titllaven de descarada i desvergonyida. I ho era, és clar, no tenia cap recança en discutir amb els docents qualsevol cosa que ells creien dogmes i veritats inqüestionables, i a ulls d’ells era, quasi bé, una manca de respecta ratllant la heretgia. A més a més, quan la feien callar amb arguments que ella, per edat i estudis no podia rebatre, bé que procurava documentar-se per a, si era el cas, tornar a treure el tema i deixar clar que la raó estava de la seva part. I això no li ho perdonarien mai.

Fou  en una classe de ciències. En Roger, el cap d’estudis, era també el professor d’aquella matèria  a quart, i aquell dia tocava parlar de mamífers. Com feien, massa sovint, els seus companys de claustre, en Roger també la feia sortir a la pissarra intentant així que quedés en evidència davant la resta del alumnat. Ho parlaven en les reunions i tothom estava d’acord en que era una vanitosa a qui calia posar a lloc.

En arribar a la part dels mamífers aquàtics, la Marta només va saber posar un nom: l’Ornitorinc. No n’hi sortia cap altre per més que aclucava els ulls per a pensar amb més força, i clavés amb força el guix contra la paret negre. La classe estava en silenci mentre en Roger animava a la resta d’alumnes a ajudar a la pobra noia que tenia els artells vermells de tant fort com estrenyia els dits.  Un somriure sorneguer es deixava veure a la boca del professor que ja albirava..... 

El tracte ///

Mentre ell es dutxava, la Magda va agafar el mòbil per a veure qui li havia enviat what’s sapp. La seva amiga Helena tenia el vici d’escriure-li sovint per a explicar-li tot allò que feia durant el dia: quants clients portava fets, si havia anat a comprar aquella bossa de la que s’havia enamorat, si estava avorrida, si quedaven per a prendre un cafè...  De vegades es feia pesada amb tant de missatges, però se l’estimava molt i  disculpava la seva persistent necessitat de comunicació. I ara, què volia? Doncs això, que l’Helena s’avorria i volia que anessin a fer una copa al “Old”.

En Miquel va aparèixer, amb expressió satisfeta, sortint del bany, encara amb gotes d’aigua a l’esquena i  amb una tovallola lligada a la cintura. Li somreia, com sempre feia, i s’atansà a ella per a fer-li un petó dolç als llavis. Ella, és clar, li va respondre amb un emfàtic “mmmmuac” onomatopeic alhora que li mossegava amb suavitat el llavi inferior.

-Que faràs ara? –li va demanar ell mentre es lliurava de la tovallola deixant a la vista el matoll de pèls negres mig tapant un òrgan minvat en posició de descans.

-He quedat amb l’Helena. Anirem a l’Old a fer una copa –va respondre mirant indissimuladament el matoll de pèls negres d’ell.

-Treball? –en Miquel havia torçat la boca  disgustat pel que deia la Marta mentre es vestia.

-No crec, no tinc ganes avui de fer més clients i aguantar pesats.

La Magda es va aixecar d’un salt enèrgic...... 

La Finestra///
Les cortines abellien la llum del sol que penetrava a l’estança, matisant la brillantor encegadora i li proporcionava un agradable escalf, a més de lluminositat. Malgrat que tot just havia començat la primavera, semblava que el sol pretenia imposar un estiu avançat a caprici seu, i ella, asseguda al balancí, agraïa la seva visita mentre veia passar la gent apressada per a, ves a saber, quins quefers. Què hi guanyaven accelerant el pas? Arribar un minut abans? Ella, que s’omplia la mirada del paisatge que li permetia la finestra, encara descobria detalls nou que li havien passat desapercebuts.

Les figures d’homes, dones i nens, s’esmunyien amb rapidesa dels límits de la finestra. A penes podia distingir els colors de les vestidures ni els trets de la seva faç. Tot i això, era capaç de reconèixer a alguns dels qui hi passaven sovint: la mamà cridanera amb dues criatures; l’home vell que cada matí, a les onze, de dreta a esquerra, caminava amb pas vacil·lant i tornava, d’esquerra a dreta, a les dotze; el carter, que mai s’aturava a casa seva a deixar-hi cap carta i que, alguna vegada, s’havia posat, just davant la finestra, a remenar dins el carretó buscant alguna cosa...

També li havia passat que algú es parava a mirar cap dins.....