Una casualitat///

En sentir la musiqueta del despertador (Déu, com l'odio!), les parpelles se'm van obrir com si fossin persianes elèctriques accionades amb un control remot. Amb penes i treball vaig deixar caure les cames pel costat del llit; després, a cop d'abdominals, el tronc amunt fins a asseure'm. Atordit encara, amb les funcions cerebrals en mínims, em vaig alçar per a anar al lavabo arrastrant els peus pel parquet del terra. Davant la tassa de porcellana blanca, em posà eixancarrat de cames amb una mà recolzada a les fredes peces de gres, i l'altra per dins els calçotets. Amb gest hàbil (més per automàtic que no pas per destresa conscient) em vaig treure la titola mig trempada a l'estil botifarró i apuntant al gorg de fons blanc (blanc? Bé, més o menys). Després d'uns instants de bloqueig, la pixera es precipità amb força cap a l'objectiu donant la sensació que l'aigua bullia per l'efecte de l'escuma que es generà. Un parell d'espolsades i deso l'eina a ca seva (coi, no me l'he eixugat! Bah, després...)

Davant del mirall, admiro aquest bé de Déu que tinc més avall dels pectorals..... 

La tieta///

-No vull!

-Careu, hi hem d'anar. No t'entossudeixis. Has de venir i no se'n parli més.

No m'agradava gens, ni mica, anar a casa la tieta. Quan em veia, de seguida s'abraonava damunt meu per fer-me petons. Com si fos un ninot inert, m'alçava i estrenyia encastant-me contra el seu pit voluminós. Mentre, el seu marit, un ric ranxer de Milwaukee, reia complagut; i també tota la gent gran que estaven al voltant.

La mare em va dir que m'havia d'aguantar i mirar de no fer-hi mala cara, que després de les abraçades i petons vindrien els regals.

En realitat, però, jo preferia no tenir els regals abans que haver d'aguantar aquelles mostres exagerades d'afecte.

-Ah! Careu, i sobretot, sobretot! No et passis la mà (per a eixugar imaginàries restes de saliva) per les galtes posant aquella cara de fàstic que fas, eh?

-És que em deixa ple de bava!

Mentre anàvem amb el cotxe fins a casa de la tieta, vaig decidir mostrar el meu enuig plegant-me de braços i mirant per la finestra. No els parlaria, a veure què.

-Careu.

-Careeeu.

-Que t'has quedat mut?

-No vull parlar. Estic enfadat.

-Va, fill. Canvia aquesta cara de pomes agres. A veure si encara et quedaràs sense regals.

-M'és igual. Jo no hi vull anar. Perquè hi haig d'anar?

I sí, em va alçar estrenyent-me contra els seu pit voluminós.....

Abassegar///

Amb les mans clivellades,

acostumat al dolor,

un dolor quiet i seguit,

mig ajagut al frontis

mirava l'era vàcua.

Més enllà, abans del puig,

el blat, amb les espigues

gronxant amb l'aire calent.

Li semblà sentir les veus

de les tiges implorant:

treu-nos aquest pes, sega!

Ja hem fet el que ens toca!

Es mirà els dits gruixuts

i els palmells clivellats,

engolit pel ritme lent,

indefugible i dur,

para l'orella, atent,

ni un alè, ni cap veu

l'encoratja ni anima.

Tot sol, ell i la terra,

ja és vell i està cansat.

És ara quan s'adona

que la terra l'ha enganyat:

no sóc jo qui abassega,

és ella qui em governa.

El joc ///

Estic quiet,

ulls clucs i oïda atent,

t'atanses,

curosa i amatent,

t'oloro,

la pell neta amb el sabó,

de sempre.

Innocent cervató.

Et sento,

respires amb força,

hi ets, vens,

com trepitjant molsa,

nerviosa,

aquest joc repetit,

dos mil cops,

és el teu preferit.

T'agrada,

encara et diverteix,

petita,

a mi em passa el mateix!

Que no hi ets?

Estic amagada!

I ara?

No. Ja estic casada!

Careu///

-No té fred?

-Qui.

-L'home assegut a les escales.

-No sé quin home dius. No l'he vist

-Si, aquell home que hi havia a les escales, davant l'església.

-No m'hi he fixat.

-No portava abric. Segur que té fred.

-Va, Careu, anem que jo sí que tinc fred. No t'entretinguis.

Quin avorriment, no m'agrada gens anar a comprar roba. I menys a l'hivern. La mare em fa despullar per a emprovar-me-la i després ella i la dependenta em miren.

-Que guapo que estàs, Déu meu!! Oi que sí que està guapo?

-I tan que sí, li escau molt i molt bé.

Elles dues parlen mentre em fan estrebades a la roba sense deixar de dir que estic guapíssim.

-No et veus guapo? Et queden molt bé aquests pantalons...

-No m'agraden.

-Bah, no diguis ximpleries. Estàs molt guapo.

I em fan despullar sense deixar-me que tanqui la porta del provador mentre elles em miren com em trec i poso pantalons, i jerseis, i camises.. Es miren somrient i la senyora de la botiga diu que sóc un cel de nen.

-Que mono...

-Ja estem?

-Quasi.

-Vull marxar.

-Espera, ja quasi hem acabat.

-Estic cansat.

-Paciència, un moment que ja estem.

-Es que ja estic cansat d'emprovar-me coses.

-Que pesat, Careu. Ara marxem.

La senyora de la botiga agafa totes les peces que m'he emprovat i les pose en bosses. Una peça, una bossa. Portem moltes bosses.

-Mama...

-Què.

-Li comprem un abric al senyor de les escales?

-Si home. Com si fóssim rics...

-Té fred.

-No.

-Si que en té.

-Que no li comprem res. Segur que ja en té.

-I perquè no se'l posa si fa fred?

-Perquè vol fer llàstima.

-Perquè?

-Perquè la gent li doni diners.

-No en té de diners?

-No ho sé, fill. Potser és més ric que nosaltres.

-I perquè no es compra un abric?

-Perquè vol fer llàstima. Ja t'ho he dit.

-Si no li vols comprar l'abric, li podríem donar el del pare. El vell.

-No.

-Perquè no?

-Perquè el pare el necessita.

-Però si ell ja en té dos.

-Prou. Va anem. No tenies ganes de marxar?

Tothom porta un abric per a no tenir fred menys aquell home de l'església. Fa cara de tenir fred. Quan passem pel seu davant allarga la mà estesa. La mama m'agafa fort la meva i m'estira.

-Li donem diners? Dóna-li una mica de diners...

-No.

-Perquè? Tu en tens molts. Dóna-n'hi!

-No. Nosaltres també els necessitem.

-Nosaltres ja tenim abrics de sobra i ell no en té.

-Calla i anem! Va!

L'exposició///

El dimecres s'havia acabat! Les vuit del vespre i ja era hora de tornar a casa. Els dimecres se'm penjaven a l'esquena com un dels dies menys transcendents, de fet els tenia mania i no sé si per què no són el començament de la setmana o perquè encara no és el cap de setmana. Pot ser perquè sóc pessimista de mena i mai encerto a veure el got mig ple. De fet, la millor notícia dels dimecres, era que l'endemà ja era dijous i això volia dir que només restava un dia per a tenir festa. De nou!

Camí de casa, capficat en cabòries, em sorprengué un home que em barrava el pas. Somreia i no em va fer l'efecte de perillositat. Acotava el cap lleugerament com mostrant, d'entrada, una certa submissió; com concedint-me sense disputa la supremacia del moment.

-No m'interessa -li vaig dir abans que ell badés boca i fent una finta amb el cos per a esquivar-lo.

-No venc res -va replicar amb veu baixa situant-se just al meu costat mentre jo seguia caminant.

-Doncs?

Per un moment em va fer sentir malament en decidir, precipitadament, que era un d'aquests homes que et volen fer entrar en una botiga de compra-venda d'or, o d'unes rebaixes de vestits, o algun restaurant. Ja m'hi havia trobat anteriorment. També hi ha qui se't posa al davant per a oferir-te un treball que et proporciona ingressos espectaculars, o que et volen subscriure a una ONG, o als pesats del Círculo de Lectores. No em venia de gust haver d'escoltar un discurs dit sense a penes respirar i aprés de memòria per a encolomar-li alguna cosa a qualsevol incaut del carrer. Volia arribar a casa i seure al sofà mentre al microones se m'escalfaven els macarrons que havien sobrat del migdia. Potser volia que l'ajudés amb una adreça? .........

La sala dels records///

No faig res. Estirat al sofà,

La tele parla sola, ni cas.

L'entreson m'envaeix i em plau,

la veu s'allunya i es fa remor,

la lucidesa emergeix brillant,

emperadriu, ara, del meu cau.

Em trobo a la sala dels records,

rodona, asèptica i neutre.

La vida en centenars de capses,

totes em diuen que he viscut.

Cadascuna és una, un tros,

ens efímers i circumstancials.

Em plau obrir algunes capses.

D'altres s'obren soles, quan volen,

indiferents a ma voluntat.

Aquestes, sovint, em dolen,

Cicatrius, encara sensibles,

que em foragiten de l'entreson.

El Forat///

La meva existència transcorria amb normalitat dins una família normal. Tenia una feina normal en una empresa normal; la meva responsabilitat era normal dins d'una estructura normal. Sóc, segur que ja ho endevineu, un home normal: ni alt ni baix, ni gras ni prim, ni guapo ni lleig; de cabell llis amb lleugeres ondulacions a les puntes; de color castany, és clar; els ulls marrons; de faccions suaus, amb les angulacions justes; de pell bruna, però no massa. Vaig estudiar el justet per a assolir una diplomatura i solc llegir “best-seller's” només quan tenen un premi important i se'n fa molta propaganda: miro pel·lícules d'acció i entreteniment.

Em vaig casar als vint-i-dos anys amb la Teresa, la meva xicota des dels catorze. Anem a dinar cada diumenge a casa dels seus pares i, els dimecres, a casa dels meus per a sopar. Tenim dos fills: la Jordina i en Biel. Ara ja tenen els divuit fets i “quasi” fan la seva. És a dir, els veiem, sobretot quan necessiten diners, o fer la bogada. O quan estan avorrits (que passa poc) i no saben on anar; o quan estan massa cansats per anar enlloc.

Vam comprar el nostre primer cotxe quan la Teresa estava embarassada de la Jordina. Un familiar de cinc portes i verd metal·litzat, ràdio-cassette i alça vidres elèctric, amb tapisseria de pell d'Alcàntara. Ens semblava un cotxe excepcional fins que el vam estrenar; devia ser el cotxe de l'any perquè vam haver de posar-li uns adhesius de la “Norma” i poder-lo diferenciar dels altres “familiars de cinc portes de pintura verda metal·litzada” que omplien els pàrquings i els aparcaments.

Després d'haver pujat la canalla, ens hem apuntat a una coral els dijous al vespre. La Teresa, .......

Rutines

Van arribar, com cada dia, passades les vuit a casa. Van coincidir al portal i van pujar plegats amb l'ascensor. No era gens estranya aquella coincidència perquè, malgrat que treballaven en diferents empreses, feien el mateix horari. 

Els primers 45 minuts, tancada ja la porta del seu pis, eren d'activitat protocol·lària:  deixar claus, portàtils, mòbil, dutxa, canvi de roba, preparar el sopar i seure al sofà davant la tele. 

També les preguntes eren les habituals: "què tal el dia", "com ha anat la reunió", "i el teu cap?", "teniu molta feina?" "fan alguna peli interessant?"....

Renéixer///

M'empasso l'aire fred i nival,

m'omplo els pulmons sentint-lo ben dins,

alço el cap, el sol m'acarona,

aspiro fort i m'assadollo.

L'esperit se separa de mi,

ens independent, lliure del tot,

amb aleteig vigorós vola,

s'enlaire cercant vells horitzons,

indrets imaginats i viscuts,

valls entre muntanyes, rius i estanys.

Solca en soledat en un mar d'aire,

com les aus en brises tranquil·les,

atalaiant paisatges, colors.

Torno a casa, de retorn al cos,

curull de perfums i bellesa,

satisfet del viatge però amb enyor.

El gaudi no és ple, em manca tocar,

sentir la humitat de les herbes,

el frec de branques que fereixen,

la molsa cedint sota els meus peus,

la remor de les fulles ballant...

Un dia vindré a descansar-hi,

serà per sempre, confondre-m'hi,

ser-ne part, viure-hi i renéixer.

Ets tu///

Saps? M'he fixat en tu.

Et miro, directament als ulls

et miro sencera,

m'agrada el que veig i em complau.

Et miro com quan era infant,

ple de curiositat,

amb intenció d'esbrinar que hi ha

rere de l'evident;

escolto amb atenció els mots que dius,

vull saber què vols dir.

A mi m'interessen les ombres,

les del cos i dels mots,

el que s'amaga amb timidesa,

la sacra intimitat,

a cobert de les envestides

dels afanys compulsius.

Saps? M'he fixat en tu.

Els mots i la morfologia

t'han estat regalats,

però la intenció és tota teva.

Tu ets qui decideix

Freda ///

Et miro. Sembles freda i ets distant,

cada dia vens, no sempre et veig.

Sé que no t'amagues ni ho pretens,

les coses son així, van com van.

Somric complagut quan ets plena,

sempre em sorprèn i no sé perquè,

m'embadaleixo contemplant-te

mentre dubto si ja ho ets avui,

o potser en seràs demà, tan és.

Resplendent per préstecs a hores,

amb invisible poder atraus,

fascines ments, eleves masses.

Sucumbeixo a tu sense remei.

Et miro, i encara que freda,

en la teva faç i niua l'amor,

creença ancestral de qui es deleix

per haver-lo i no sap on mirar.

I tu, impertèrrita, distant,

tornes a marxar i a revenir,

resplendent per préstec casual,

ignorant de qui et mira amb delit

Careu///

-Demà anirem d'excursió fins als gorgs.

Que bé, demà anirem d'excursió als gorgs i podré saltar des de les pedres polides fent la bomba. Nadaré fins el salt d'aigua i m'hi posaré sota com si estigués en una dutxa d'aigua freda, fredíssima. La pell se m'enrogirà de freda que està i per la força que té quan em cau al damunt. Em capbussaré i bussejaré per l'aigua transparent del gorg mirant de trobar els peixos. Buscaré entre les pedres, entre les tiges de canyís i per dessota les algues del fons per a veure'ls. Son esquius, no els veig mai.

-Hi ha peixos, oi?

-És clar que n'hi ha, però s'amaguen.

-Perquè s'amaguen?

-Perquè tenen por.

-De què?

-De tu.

-De mi?

-Sí, de tu.

-Però si jo no els vull fer cap mal...

-Però ells no ho saben això i prefereixen amagar-se.

-Jo només vull jugar amb ells.

-Ells jugarien amb tu si fossis peix, però no n'ets.

No, no sóc peix. M'agradaria ser peix i així ja no caldria que s'amaguessin i jugaríem. Ens ho passaríem molt bé. Jo no els vull fer mal, només jugar.

-T'ho has passat bé, Careu?

-Si, però no he vist els peixos. Segur que n'hi ha?

-Segur.

-Però jo no els he vist...

-Perquè quan et poses dins de l'aigua s'espanten i fugen corrents cap el seu amagatall. Per això no els veus.

-I després, quan marxem... tornen a sortir dels amagatalls?

-Si, quan marxem surten i juguen entre ells.

-I perquè no volen jugar amb mi?

-Perquè no ets peix, Careu. Tu ets un nen i els fas por.

-Però si sóc un nen, com els puc fer por? Els nens no fem por.

-Sí, ets un nen, però ets gran i ells son molt petits. Per això tenen por.

-Tu ets MÉS gran i no em fas por.

-Perquè jo t'estimo.

-Jo també els estimo els peixos. Molt! Perquè em tenen por?

-Perquè no ho saben que els estimes.

Fill

Et veig venir i miro com marxes,

te m'esmunys com l'arena,

te m'escoles com l'aigua.

Però insisteixo, persevero,

és possible que jo et perdi,

és impossible que em perdis.

No sóc pacient ni tolerant,

em perdo entre les vísceres,

no vull que creixis, però,

desitjo que siguis gran,

fer junts unes cerveses,

creure que ets més savi que jo.

Acabaré veient-te de lluny,

o, qui sap, des dels records,

si perdo la memòria, però,

ho hauré perdut tot.