Una
casualitat///
En
sentir la musiqueta del despertador (Déu, com l'odio!), les
parpelles se'm van obrir com si fossin persianes elèctriques
accionades amb un control remot. Amb penes i treball vaig deixar
caure les cames pel costat del llit; després, a cop d'abdominals, el
tronc amunt fins a asseure'm. Atordit encara, amb les funcions
cerebrals en mínims, em vaig alçar per a anar al lavabo arrastrant
els peus pel parquet del terra. Davant la tassa de porcellana blanca,
em posà eixancarrat de cames amb una mà recolzada a les fredes
peces de gres, i l'altra per dins els calçotets. Amb gest hàbil
(més per automàtic que no pas per destresa conscient) em vaig
treure la titola mig trempada a l'estil botifarró i apuntant al gorg
de fons blanc (blanc? Bé, més o menys). Després d'uns instants de
bloqueig, la pixera es precipità amb força cap a l'objectiu donant
la sensació que l'aigua bullia per l'efecte de l'escuma que es
generà. Un parell d'espolsades i deso l'eina a ca seva (coi, no me
l'he eixugat! Bah, després...)
Davant
del mirall, admiro aquest bé de Déu que tinc més avall dels
pectorals.....
Em sap greu dir (lo justet, no massa tampoc) que "li està bé". Fa com una mica de ràbia aquest noi... Però bé, això ja ho saps tu; que no has escatimat en ironies explícites per a intensificar l'efecte "ràbia". :-)
ResponEliminaMolt bon relat i molt ben relatat, Octavi.
El caçador... caçat! Mentre uns van, d'altres ja tornen! Anar per llana i tornar esquilat! Son abundosos els refranys que esmenten aquest comportament i que avisen de les perills de ser "espavilat". No n'aprenem, no.
EliminaGràcies per la visita, MartinaH.
Elimina