La tieta///

-No vull!

-Careu, hi hem d'anar. No t'entossudeixis. Has de venir i no se'n parli més.

No m'agradava gens, ni mica, anar a casa la tieta. Quan em veia, de seguida s'abraonava damunt meu per fer-me petons. Com si fos un ninot inert, m'alçava i estrenyia encastant-me contra el seu pit voluminós. Mentre, el seu marit, un ric ranxer de Milwaukee, reia complagut; i també tota la gent gran que estaven al voltant.

La mare em va dir que m'havia d'aguantar i mirar de no fer-hi mala cara, que després de les abraçades i petons vindrien els regals.

En realitat, però, jo preferia no tenir els regals abans que haver d'aguantar aquelles mostres exagerades d'afecte.

-Ah! Careu, i sobretot, sobretot! No et passis la mà (per a eixugar imaginàries restes de saliva) per les galtes posant aquella cara de fàstic que fas, eh?

-És que em deixa ple de bava!

Mentre anàvem amb el cotxe fins a casa de la tieta, vaig decidir mostrar el meu enuig plegant-me de braços i mirant per la finestra. No els parlaria, a veure què.

-Careu.

-Careeeu.

-Que t'has quedat mut?

-No vull parlar. Estic enfadat.

-Va, fill. Canvia aquesta cara de pomes agres. A veure si encara et quedaràs sense regals.

-M'és igual. Jo no hi vull anar. Perquè hi haig d'anar?

I sí, em va alçar estrenyent-me contra els seu pit voluminós.....