La
sala dels records///
No
faig res. Estirat al sofà,
La
tele parla sola, ni cas.
L'entreson
m'envaeix i em plau,
la
veu s'allunya i es fa remor,
la
lucidesa emergeix brillant,
emperadriu,
ara, del meu cau.
Em
trobo a la sala dels records,
rodona,
asèptica i neutre.
La
vida en centenars de capses,
totes
em diuen que he viscut.
Cadascuna
és una, un tros,
ens
efímers i circumstancials.
Em
plau obrir algunes capses.
D'altres
s'obren soles, quan volen,
indiferents
a ma voluntat.
Aquestes,
sovint, em dolen,
Cicatrius,
encara sensibles,
que
em foragiten de l'entreson.
El poeta Lucian Blaga deia que el record és un hivernacle de les alegries passades. Però es va oblidar d'anomenar els records menys agradables, que no per això, són menys vívids.
ResponEliminaEl magatzem del record és ple de capses i com no hi tenim rètols que en descriguin el contingut, sempre és una sorpresa el que hi trobem quan en desembalem alguna. Què hi farem... :)
No hi ha rètols però sí que hi ha flaires que ens inciten a seguir-los com un famèlic ho fa amb l'olor d'un guisat. No tot es tant aleatori, però ens agrada creure-ho. Gràcies MartinaH! :-)
ResponElimina