Abassegar///

Amb les mans clivellades,

acostumat al dolor,

un dolor quiet i seguit,

mig ajagut al frontis

mirava l'era vàcua.

Més enllà, abans del puig,

el blat, amb les espigues

gronxant amb l'aire calent.

Li semblà sentir les veus

de les tiges implorant:

treu-nos aquest pes, sega!

Ja hem fet el que ens toca!

Es mirà els dits gruixuts

i els palmells clivellats,

engolit pel ritme lent,

indefugible i dur,

para l'orella, atent,

ni un alè, ni cap veu

l'encoratja ni anima.

Tot sol, ell i la terra,

ja és vell i està cansat.

És ara quan s'adona

que la terra l'ha enganyat:

no sóc jo qui abassega,

és ella qui em governa.