El Forat///

La meva existència transcorria amb normalitat dins una família normal. Tenia una feina normal en una empresa normal; la meva responsabilitat era normal dins d'una estructura normal. Sóc, segur que ja ho endevineu, un home normal: ni alt ni baix, ni gras ni prim, ni guapo ni lleig; de cabell llis amb lleugeres ondulacions a les puntes; de color castany, és clar; els ulls marrons; de faccions suaus, amb les angulacions justes; de pell bruna, però no massa. Vaig estudiar el justet per a assolir una diplomatura i solc llegir “best-seller's” només quan tenen un premi important i se'n fa molta propaganda: miro pel·lícules d'acció i entreteniment.

Em vaig casar als vint-i-dos anys amb la Teresa, la meva xicota des dels catorze. Anem a dinar cada diumenge a casa dels seus pares i, els dimecres, a casa dels meus per a sopar. Tenim dos fills: la Jordina i en Biel. Ara ja tenen els divuit fets i “quasi” fan la seva. És a dir, els veiem, sobretot quan necessiten diners, o fer la bogada. O quan estan avorrits (que passa poc) i no saben on anar; o quan estan massa cansats per anar enlloc.

Vam comprar el nostre primer cotxe quan la Teresa estava embarassada de la Jordina. Un familiar de cinc portes i verd metal·litzat, ràdio-cassette i alça vidres elèctric, amb tapisseria de pell d'Alcàntara. Ens semblava un cotxe excepcional fins que el vam estrenar; devia ser el cotxe de l'any perquè vam haver de posar-li uns adhesius de la “Norma” i poder-lo diferenciar dels altres “familiars de cinc portes de pintura verda metal·litzada” que omplien els pàrquings i els aparcaments.

Després d'haver pujat la canalla, ens hem apuntat a una coral els dijous al vespre. La Teresa, .......