El vell///

S’asseu cada dia al mateix banc del parc. Caminant a poc a poc s’hi atansa fins a deixar caure el seu cos amb un gemec de cansament i dolor. La seva filla gran li va comprar un bastó a l’ortopèdia del barri, i se’l posa entre les cames, mà sobre mà damunt la corba que el remata; l’enfonsa entre l’arena fins que quasi desapareix el cautxú negre que li serveix pera que no li rellisqui quan camina.

Posat així, s’entreté fitant arreu fins que la mirada troba quelcom que li cridi l’atenció. De vegades son els coloms que volen arran del terra, buscant engrunes d’algun entrepà  de la canalla que juga i corre esvalotada, entre els matolls dels parterres plens de flors de colors. Altres, es fixa en els jocs dels infants que li evoquen la joia inconscient que el posseïa quan ell també ho era. També posa atenció als qui, passejant pels seus voltants, li permeten escoltar fragments de la conversa que tenen. Alguna vegada, una parella d’enamorats s’asseu al seu costat esclafant-se els morros a petons amb la fal·lera de qui en te necessitat vital, indiferents a la seva presència. Després, arraulits marxen altre cop com han vingut.

Dissortadament, els únics que se li acostaven ......